jmones, indoors

Recently, new versions of VirtualBox have make it easy to install a MacOsX Snow Leopard guest operating system. There are good references on this process in Tek411 and LifeHacker.

These references, explain how to increase screen resolution after installation. These instructions work for default modes exposed by VirtualBox. But, if you want something different, an extra step is needed.

For instance, if you want to set screen resolution to 1680×1050 you should do the following:

Firstly, tell VirtualBox to expose this resolution in this particular virtual machine (called, for instance “osx”) by running this command from a terminal in your host system:


VBoxManage setextradata "osx" "CustomVideoMode1" "1680x1050x32"


Then, just tell MacOsX to use this particular video mode by editing com.Apple.Boot.plist, as explained in any of the two references linked above.

Media

RCA 40A Ribbon Microphone de kurafire amb llicència Creative Commons Attribution-NonCommercial 2.0 Generic.

Dels quatre PIGS, Grècia i Irlanda ja han estat rescatats i Portugal és a punt. Com haureu llegit, la maièutica de Sòcrates no ha aconseguit que el parlament portugués assumís l’Aletheia ni fent-se el pesat (quart cop que presentava el pla d’austeritat). Els mitjans afirmen que ahir va sortir del parlament sense voler fer declaracions. No obstant els confidencials afirmen que murmurava “Els joves d’avui en dia són uns tirans. Contradiuen els seus pares, devoren el seu menjar i falten el respecte als seus mestres”. Avui beurà cicuta públicament al Consell Europeu.

Un membre del parlament portugués, davant l’assetjament de l’opinió pública que no ha entès aquest acte d’irresponsabilitat, ha intentat justificat el vot argumentant: “Com pot aquest parlament confiar en els arguments i les opinions d’un senyor que ja va començar la seva primera intervenció dient ‘La veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància’? Si no sap res el que hauria d’haver fet aquest senyor fa molt temps és dimitir.”.

Sócrates, que s’abandera amb el “jo només sé que no sé res” com si fos una virtut, és en efecte un complet ignorant en temes d’economia. “L’amic ha de ser com els diners: abans de necessitar-lo ja se sap el valor que té”, deia. Però si una cosa ha demostrat aquesta crisi és que el diner avui val una cosa i demà val una altra. I a Portugal comprava diner pensant que tenia un valor, però demà li costarà molt més.

Però això, òbviament no es queda a Portugal. La globalització és com un enorme ventilador i els PIGS una màquina perfecta de generar merda. Els bancs espanyols estan molt exposats al deute portuguès. La setmana passada, sense anar més lluny, una responsable del Banco Santander, Maybelline New York, es sincerava davant dels mitjans de comunicació “combatimos flacidez a golpe de Bótox y ácido hialurónico pero la gravedad mundial acaba por imponer su ley”. En efecte, aquesta situació podria fer empitjorar els ràtings dels bancs espanyols i encarir-los l’accés al deute.

Diuen els cronistes que Sòcrates, després de beure la cicuta i just abans de morir, va dir a Critos: “Dec un pollastre a Asclepios; recorda’t de pagar per mi aquest deute”. Que així sigui!

Just a quick note in case it helps anybody: Windows XP won’t generate any memory dumps nor minidumps if system partition is encrypted using TrueCrypt.

As I explained in a previous post, I encrypt my Windows XP installation with a TrueCrypt. Recently I began having strange BSOD and I decided to debug it using memory dump files. Memory dumps are images of the contents of the RAM memory at the moment of the crash. They can be analyzed using appropriate tools to discover the origin of the problem.

After many tries changing the configuration of the memory dump generation function, I tried disabling TrueCrypt and it finally worked.

Later I discovered this is in fact included in TrueCrypt documentation. According to that document, writing memory dumps in an encrypted system partition won’t work in XP/2003, but it will in more recent Windows operating systems, because they lack a needed API.

Aquest diumenge va néixer un nou programa a COM ràdio: el Tertúlia Digital. Es tracta d’una conversa sobre Internet, les TIC i tecnologia en general que us pot servir per cloure la setmana o més aviat el contrari, per començar-la amb un nou tema que marcarà el nostre futur.

El programa és una criatura d’en Tomás Cascante amb una quinzena llarga de col·laboradors. El podreu escoltar cada diumenge de les 22 a les 23 i s’estructura en una primera part amb un conjunt de seccions més o menys fixes i una segona part de tertúlia amb els presents i un convidat.

Diumenge va ser el primer dia en antena del programa que, aprofitant el Nadal, tractava els regals tecnològics i el comerç electrònic. No us perdeu la crònica que en feien, en calent, la Marta Carballo i en Daniel Vidal.

També va ser aquesta la meva primera vegada a la ràdio, perquè hi vaig fer un petit espai al programa. I a banda d’un pelet de nervis i d’estar incubant un refredat, vaig gaudir molt de la litúrgia: l’estudi, amb un piano de cua a una banda i una taula rodona a l’altra, els micròfons i auriculars disposats per a cadascun dels tertulians, la finestra al tècnic de so amb la seva taula farcida de potenciòmetres i el llum vermell que s’encén quan entres en antena.

La setmana que ve, per ajudar a pair els torrons el dia de Sant Esteve, Menors i Internet. No us el perdeu.

Us deixo amb un vídeo que ha editat un dels col·laboradors del programa, l’Alberto Fernández, amb imatges del diumenge passat.

Media

RCA 40A Ribbon Microphone de John Schneider amb llicència Creative Commons Attribution-NonCommercial 2.0 Generic.

Acabo de tornar d’una Tertúlia Digital singular: Jordi Bosch, Secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, sol davant un auditori del sector de les TIC. Un “tengo una pregunta para usted”: l’auditori pregunta, Bosch respon. Aquest acte havia estat convocat inicialment el 21 d’octubre, però va ser suspès per la Junta Electoral Provincial de Barcelona per després acabar permetent, en una exhibició de coherència, que es fes avui, en plena campanya electoral.

L’acte ha aconseguit reunir a pesos pesants de les TIC a Catalunya en l’anomenada fila 0¹, un hàbil recurs de l’organitzador Tomás Cascante per fer més atractiu l’acte i a la vegada assegurar que hi hagi un contingut mínimament interessant. Es presentava com a un balanç d’aquests quatre anys a la secretaria i a la vegada com a una possibilitat d’opinar dels reptes de futur, amb l’experiència a l’esquena i la llibertat que dóna la menys que improbable (diuen les enquestes) repetició en el càrrec.

No havia vist en Jordi Bosch en acció abans, però n’havia rebut opinions positives i negatives. M’ha semblat hàbil amb la paraula, és capaç d’utilitzar per al seu avantatge en les respostes les metàfores de la pregunta; no refusa sinó que busca parlar de política, potser per donar la raó a la Junta Electoral Provincial: no ha dubtat a parlar d’independència, d’invasió de competències referint-se a lENS i a la LISI, de capacitat d’organitzar una gerència TIC forta a la Generalitat i de fer una interpel·lació a l’auditori a participar en política per posar les TIC a l’agenda política.

No tinc ànim de fer un resum del que ha donat de sí la xerrada. Ni de valorar-ho. No podria tampoc, no he seguit massa d’aprop la feina de la secretaria aquesta legislatura. No obstant hi ha hagut alguns punts que m’han cridat l’atenció:

• Ha fet referència a la necessitat d’un model de gestió de les TIC a la Generalitat centralitzat, amb una gerència forta. I una menció especial a la necessitat de canviar, amb aquest model, la manera amb que es gestionen i comparteixen les dades.
• Ha dibuixat una secretaria, client TIC, consumint serveis i productes per a prestar serveis als ciutadans. Fent això amb prudència, minimitzant costos, intentant no entrar en bombolles de nous sectors (en aquest sentit ha fet referències a les Smart Cities). No obstant no ha fet referències a l’efecte tractor per al sector del que és el primer client TIC de Catalunya i la possibilitat d’utilitzar-lo per donar cos a empreses que després puguin exportar.
• En les mesures d’impuls de les TIC m’ha semblat més en la línia del foment horitzontal, per a PIMES i per a usuaris finals, que en la recerca de l’excel·lència o d’una indústria TIC capaç d’exportar tecnologia (i no només d’oferir serveis interns). Les apostes de futur per aquesta indústria TIC són, al seu parer, les anelles sectorials combinades amb la xarxa oberta (infraestructura pública de fibra òptica) i la Inforegió.
• En l’accés a les xarxes, la necessitat de millorar-ne la cobertura, la qualitat del servei i, sobretot, el preu. Cal estimular-ho amb més competència. Sense radicalismes, ha dit, essent conscient de les inversions que han fet algunes empreses però també essent conscient d’on no ha invertit encara ningú.
• He quedat astorat de les innombrables referències a les infraestructures. Sense voler menystenir-les, em pregunto: Qui estira de què? Els serveis de la infraestructura? O la infraestructura dels serveis?
• Una intervenció molt interessant del públic ha fet adonar l’auditori de la clamorosa absència de dones, a la sala, a les TIC i a les cúpules de les empreses TIC .
• De forma més anecdòtica, i com a explicació de la reclamació que farà la Generalitat del cànon pagat a l’SGAE, ha afirmat que el CatCert s’ha gastat 160.000 euros per any en concepte de cànon a l’SGAE per als seus idCat. El CatCert va començar a fer servir memòries USB per als seu idCat, en comptes d’utilitzar targetes intel·ligents amb la consideració legal de dispositius segurs de creació de signatura, per una qüestió de costos. Saber que, amb la creació del cànon, finalment ha hagut de pagar tots aquests diners a l’SGAE fa molt mal de sentir, quan et dediques al disseny de targetes intel·ligents.

Com a colofó final networking i copa de cava. I, a la butxaca, un altre idCat (i a la de l’SGAE, 30 cèntims per assistent).

1. Formaven la fila 0 noms importants i molts proveïdors de serveis de la Generalitat: Bruno Vilarasau, director de Desenvolupament de Negoci i Societat de la Informació de Telefónica; Carles Fradera, director general de BDigital Centre Tecnològic; Eduard Laffitte, Director Àrea Mediterrània BT Global Services; Esther Mitjans, directora de directora de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades; Fèlix Monedero – Director zona Mediterrani Oracle; Ferran Amago – Degà del Coettc; Jaume Planas, president de la FAETICC i ASEITEC; Jordi Marin, Director Administració Pública a Catalunya d’INDRA; Josep Figols, president CatPL; Josep Lluis Checa, director gerent del Centre de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya; Josep Ramon Ferrer, director general de Xarxes i Infraestructures de Telecomunicacions de la Generalitat de Catalunya; Josuè Sallent, director de la Fundació CESICAT; Miquel Ramirez, degà COETC; Mònica Sala, directora General Orange Catalunya; Rene Clusa, Director de Catalunya Hewlett-Packard; Rodolfo Tesone Mendizabal, President de la Secció TIC del Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona; Xavier Jové, Director d’Innovació, Cambra de Comerç de Barcelona; i Xavier Peiró, director executiu de la Fundació i2CAT. [↩]

El dissabte passat va actuar a La Mirona de Salt la cantant maliana Oumou Sangaré, una de les veus més reconegudes de la vibrant escena musical de l’Àfrica Occidental. El concert, organitzat pel Temporada Alta amb la col·laboració de les associacions de la comunitat maliana a Salt, es va convertir en un extraordinari esdeveniment social. Al públic barreja ben barrejada: dones guapíssimes amb espectaculars lligadures, homes amb vestit o molt més informals, nens i nenes que es divertien entre el públic, nadons a l’esquena de les seves mares… Tothom entregat, ballant a ritme del djembé i del ngoni, gravant-ho tot amb desenes de càmeres i l’ambient de les grans ocasions.

Presentant a Oumou Sangaré a La Mirona de Salt

L’actuació va venir precedida d’una llarga presentació d’un speaker amb vestit blanc. Primer en francès i després en bambara, la llengua més parlada a Mali, va glossar la carrera d’Oumou, els 50 anys de la independència de Mali i la tasca de les associacions malianes de Salt, entre aplaudiments del públic a cada referència important, a voltes flirtejant amb el sermó i el míting. Una noia, amb extraordinàries aptituds per a la síntesi, va traduir les seves paraules al català.

Oumou Sangaré en un moment de la seva actuació a La Mirona de Salt

Oumou Sangaré va saltar a l’escenari després d’un petit escalfament dels seus músics i va demostrar una veu i una força d’alt de l’escenari increïbles. Tanta com quan fora d’ells lluita per la dona africana. Amb cançons que parlen la vida, de l’amor, de la llibertat, de la pau, amb inacabable vitalitat i, fent honor al títol del seu darrer àlbum, Seya, amb una gran alegria.

Oumou Sangaré i els seus músics a La Mirona de Salt

Amb constants interpel·lacions a un públic que no va parar de ballar a ritme del djembé, en bambara, en francès i en anglès, Oumou Sangaré va fer inclús sortir a l’escenari diversos voluntaris (davant els ulls atents d’un sobrepassat segurata) per a que demostressin les seves habilitats ballant i valorar després, amb expressius gests irònics, la seva tècnica no sempre consonant amb la seva gosadia. No era el cas d’una de les integrants del grup, que va deixar bocabadat el públic amb un parell d’exhibicions del que em va semblar mbalax.

Espectaculars balls a ritme de djembe

Una nit rodona i tot un retrat dels nous catalans en el que potser només es trobaven a faltar uns quants blancs més.

Us deixo amb unes quantes fotos (mogudes) de la nit i amb un vídeo que he trobat al YouTube de Wayeina, un dels temes més corejats de la nit, que, si no ho tinc mal entès, és una cosa semblant a dir: Visca!

Oumou Sangaré i els seus músics a La Mirona de Salt

Una dona amb dos nadons a coll

Era el maig quan el Ministerio de Sanidad y Política Social llançava la seva campanya ‘Menos sal es más salud’ amb l’objectiu de reduir la sal que consumim. No és una iniciativa aïllada, uns mesos abans, en el sí de la Unió Europea, es debatia una iniciativa similar per a embotits, pa i formatge. El problema és tan simple que crec que el sabré explicar. El consum de sal és perjudicial per l’organisme. No obstant, la sal potencia el sabor dels aliments. És per això que molts aliments processats n’afegeixen en quantitats massa elevades respecte als valors considerats saludables. A més a més, el nostre gust s’adapta al nivell de sal dels aliments. Això fa que, després d’assaborir una menja salada, trobem la següent insípida. I això també fa que els productors industrials, restaurants i, en general, el sector alimentari, hagin començat una escalada armamentística brandant grams de sal.

És un problema interessant que, a mi que m’agrada creure en la bona fe de les persones, sovint em causa una certa desesperança. En teoria de jocs s’anomena el joc de la gallina, descrit per Bertrand Russell. És el joc que juguen Jim (James Dean) i Buzz a Rebel sense causa. Els dos, cadascú al seu cotxe, es dirigeixen a tota velocitat cap a l’abisme. El primer que salta perd, però no saltar significa la mort.

Aquest joc és interessant perquè cooperar (saltar tots dos) seria un resultat satisfactori per tothom, però ambdós prefereixen que l’altre es rendeixi abans perquè s’obté més benefici. I aquí és on entra l’egoisme humà. Si la fleca de dos carrers més avall redueix la quantitat de sal però jo la mantinc igual, els clients trobaran més bo el meu pa i en vendré més. I, sovint, per no cedir, tothom hi perd.

I és que som tan cap-quadrats que aquesta situació es produeix una vegada i una altra:

• Tothom sap que els partits polítics necessiten més recursos econòmics però cap d’ells s’atreveix a plantejar-ho ni es posen d’acord per fer-ho conjuntament.
• A les gravacions en CD s’ha desfermat la guerra del volum, cada vegada sonen a més volum per captar l’atenció a costa d’una distorsió que malmet la qualitat sonora dels enregistraments.
• Les empreses periodístiques estan enmig de mil batalles: la de la immediatesa, la del sensacionalisme, la de l’audiència, la dels anunciants. Tot a costa del rigor, la qualitat informativa i el prestigi de tot un sector.

Us animeu a buscar-ne més exemples?

Fotografia de les mines de sal de Cardona per .aciddreams.

Referències

EFE (2010), La UE acuerda reducir un 16% la sal en embutidos quesos y pan, La Razón, 26 de gener del 2010.
Europa Press (2010), Sanidad quiere reducir un 20% la cantidad de sal en embutidos, lácteos y bollería, 20 minutos, 14 de maig del 2010.
Pundstone, William (1995), El dilema del prisionero, Alianza Editorial, 2a edició, 2008, Madrid.
Otero, Jorge (2008), La guerra del volumen (the loudness war), Stormy Mondays, una banda de rock, 8 de gener del 2008.
Ray, Nicholas (1955), Chicken game scene from Rebel without a cause, YouTube.

Media

Fotografia de les mines de sal de Cardona de .aciddreams. amb llicència Attribution-NonCommercial-ShareAlike 2.0 Generic.

This just a short post to give some more information on installing a dual boot configuration (Windows and Linux) that uses TrueCrypt to encrypt Windows and GRUB 2 as a bootloader for Linux (as does Ubuntu).

Precedents are here:

1. Perfect dual boot crypted hard disk setup with Truecrypt and LUKS by Mikko Ohtamma for GRUB version 1 configurations.
2. Ubuntu forum post: How to chain GRUB for Ubuntu from Truecrypt & its bootloader (multiboot alongside XP) for GRUB version 2 configurations.

In my case, I had a dual boot configuration: Windows XP and Ubuntu 10.4 using GRUB 2. I wanted to encrypt all Windows drive using TrueCrypt. After having followed instructions from the second link, I had a system which had TrueCrypt bootloader in MBR. When introducing the passphrase it booted Windows correctly.

If, instead of entering a passphrase, ESC is pressed, TrueCrypt boots from next bootable partition. TrueCrypt bootloader finds it by searching a partition which has a bootloader installed or, for Windows partitions, since they have a bootloader installed in all partitions, checking also if the active flag is on.

In my setup, GRUB2 was installed in an extended partition (/dev/sda6) and TrueCrypt bootloader reported:

Error: No bootable partition found


So TrueCrypt wasn’t able to find GRUB2 at /dev/sda6. To solve this problem I converted the logical partition to a primary partition by editing the partition table using fdisk (I don’t intend to explain how to do this, but the procedure is removing extended partition and adding primary partitions with exactly the same start and end sector numbers of former logical partitions).

I’m not 100% sure that converting logical partitions to primary partitions will work to anyone facing this problem, but it worked for me. Since I didn’t find any resources on the Internet on how TrueCrypt bootloader finds next bootloaders, I’ve decided to post this note in the hope it is useful to somebody. No warranties.

References

Ohtamma, Mikko (2008), Perfect dual boot crypted hard disk setup with Truecrypt and LUKS by Mikko Ohtamma, mFabrik – web and mobile development.
Ubuntu Forum (2010), How to chain GRUB for Ubuntu from Truecrypt & its bootloader (multiboot alongside XP).

Política 2.0, política 2.0, política 2.0… sembla que haguem descobert la sopa d’all. Abans n’hi deien e-Democràcia, amb aquest guionet retro. La idea va néixer amb la intenció de permetre als ciutadans expressar opinió i influir en la gestió i en la presa de decisions: la e-Participació. Duia incorporat a la definició el canal de retorn. Ara en diuen 2.0 d’això. I ho enganxen a política com ho enganxen a tot arreu. Així: política 2.0. Però continua essent transmissió, emmagatzematge i processament low cost de la informació, en aquest cas política. Ara l’hem especiat amb  xarxes socials, low cost també. Que això no es pot estendre a tota la societat ho sap tothom. Quines jornades laborals haurien de fer els polítics 2.0 sinó! Aquest canvi de nom amaga un fracàs: ho hem reduït a fer arribar missatges polítics tothora i a qualsevol lloc, segmentant audiències i reclutant e-militants. Política 2.0. Hem oblidat la e-Participació. El filòsof Ramon Alcoberro hi reflexiona a Ernest Benach: #Política 2.0, us recomano la seva lectura. Jo deixaré per a una altra entrada l’esplaiar-m’hi.

Serveixi aquesta introducció per fer més meritòries les excepcions, que hi són. En Xavier Montoya en parlava fa molt poc al seu Polítics 2.0, amb tecnologia i sense. A continuació us n’explicaré una altra.

Acte primer

El 8 de juny la Llei de Vegueries que estava encara fent el tràmit parlamentari. Feia poc que CiU i el PP l’havien portat al Consell de Garanties Estatutàries. Després del dictamen d’aquest organisme només faltaria la votació al Parlament en sessió plenària. No em veig capacitat per fer una descripció de totes les controvèrsies que han envoltat la llei. No és el meu tema. A les lluites pel poder es superposen arguments de gran profunditat tècnica i s’ha generat un debat molt complex amb un gran nombre d’actors implicats.

Aquell dia, a Twitter, on es debat qualsevol cosa que hagi estat d’actualitat els 30 minuts anteriors, es parlava de si l’organització veguerial representaria una forma més eficient d’administrar els diners o no.

Jo, que de tant en tant m’agrada llençar-ne alguna, vaig fer un comentari dient que afegir més “capes” a l’administració incrementaria els costos. Llavors va intervenir la Patrícia Gomà, diputada al Parlament de Catalunya per Esquerra, traient-me de l’error: el projecte de Llei de Vegueries contempla la substitució de les diputacions provincials. La conversa es va complicar, que si més o menys funcionaris, que si més o menys cost estructural. Es constata que 140 caràcters no dóna per massa retòrica. Finalment la Patrícia va proposar parlar-ho fent un cafè.

Acte segon

30 de juny. Feia dos dies que s’havia anunciat la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut. I jo al Parlament a fer aquest cafè. Quan vaig arribar vaig poder assistir a la sessió de control al President de la Generalitat que quasi va ser un monogràfic de la sentència. Tot i ser la primera vegada que hi anava, m’atreviria a dir que es respirava un cert aire d’excepcionalitat.

Després del ple vam quedar al bar del Parlament, un cafè per a la Patrícia i un cacaolat per a mi. Jo tenia la sensació d’estar fent una cosa molt estranya: arribar a quedar al Parlament per acabar una conversa de Twitter, quan el tema ni em va ni em ve! La Patrícia ho trobava la cosa més normal del món. Va resultar ser una persona molt planera, molt disposada a xerrar el temps que fes falta (mitja hora llarga) per poder-me explicar detalls de la llei. La introducció va ser molt pessimista: la sentència de l’Estatut impedeix crear vegueries si no coincideixen amb els límits provincials. Si el Consell de Garanties Estatutàries incorporava la sentència abans del dictàmen i, donat que la legislatura estava quasi acabada, la llei podria no ser aprovada.

Jo havia venia preparat a fer tota una sèrie de preguntes, per publicar-ho a aquest bloc, sobre el tema que havia motivat la conversa. Però, donades les circumstàncies, la conversa va anar majoritàriament per altres camins.

Tot i això, també vam parlar dels costos de les vegueries. La Patrícia va comentar el fet que la seva creació havia d’anar acompanyada de la racionalització de competències en altres àmbits d’organització territorial, municipis i comarques. A més s’hauria de reduir el nombre de càrrecs polítics dels consells comarcals, quedarien fora tots aquells que són oposició als seus municipis. També va argumentar l’existència de seus de la Generalitat prèvies, per desmentir un cost molt elevat d’instaurar les noves divisions. No vaig deixar tampoc de preguntar pels possibles conflictes dels funcionaris de Lleida que s’hagin de desplaçar a la Seu d’Urgell, capital de la nova vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran. A la Patrícia no li va semblar problemàtic i va afegir que seria possible buscar solucions amb el personal de la delegació de la Generalitat a la Seu d’Urgell ja existent.

Jo em vaig quedar amb els dubtes sobre fins a quin punt tots aquests projectes, que no sonen gens malament, es podran aplicar. Afegir estructures és fàcil, però reduir-les sol topar amb resistències, parcel·les de poder, defensors de l’status quo. No obstant, la Patrícia en semblava ben convençuda i ho argumentava amb força.

Parlament de Catalunya (cc) Matías Aros

Convidat al cacaolat per la Patrícia, em va acompanyar també a veure la Sala de Plens, on uns pocs diputats estaven debatent altres lleis. Poc després sonaven els timbres i els diputats i diputades s’afanyaven a arribar als seus escons per votar en disciplina de partit.

Epíleg

La Llei de Vegueries s’aprovarà finalment en la sessió prevista els dies 28 i 29 de juliol amb grans dificultats derivades de la sentència de l’Estatut i envoltada d’una certa polèmica.

Coda

La Política 2.0 no són blogs i xarxes socials. La política 2.0 és el canal de retorn i pot ser també una conversa en un cafè. La Patrícia Gomà m’ha demostrat que hi ha polítics que aposten per això i li ho agraeixo.

Si sou ciutadans amb inquietuds i heu sobreviscut a aquest totxo, us animo a que defenseu les vostres idees i reivindicacions. Per què no parlar amb el regidor que s’ocupa d’aquell enllumenat que us fa la guitza? Per què no fer saber als diputats si ens agrada o no ens agrada el que decideixen? No us talleu!

Referències

Alcoberro, Ramon (2010), “Ernest Benach: #Política 2.0″, L’home que mira.
Europa Press. El TC impedeix al Parlament crear vegueries alterant els límits provincials, 9 juliol 2010, Barcelona.
Batalla, Albert (2010), Sanitat per als fronterers: 1a fita aconseguida!, 27 de juny de 2010, La Seu d’Urgell.
Montoya, Xavier (2010), “Polítics 2.0, amb tecnologia i sense”, Fent Temps.
notícies tgn (2010), “El Parlament deixa l’aprovació de la Llei de Vegueries per a l’últim ple abans de les vacances de l’agost”, 13 de juliol del 2010.

Media

Fotografia del Parlament de Catalunya de Matías Aros amb llicència Attribution-NonCommercial-ShareAlike 2.0 Generic.

Va ser al març. Zapatero portava mesos tapant forats al Twister, superat pels esdeveniments. Volia regirar-se, comunicar que tenia la capacitat de donar la volta a la situació i superar tots els obstacles. Així va ser com va decidir inaugurar el sincrotó ALBA, que encara estava inacabat. Els mitjans, avorrits i avorridors amb tants mals auguris, s’hi van abocar. Va ser el tema de la setmana. A mi, em va fer pensar amb en Sergi, una de les persones que inverteix neurones en fer que el giny sincronitzi, i li vaig enviar una felicitació. Uns dies després em va correspondre amb una visita guiada als anells. Jo flipant. Des de llavors que tinc pendent d’explicar l’experiència.

Comencem. Què és? Com funciona? Jo mai ho explicaria millor que l’Igor Sics, doncs que ho faci ell:

La passejada pels anells es pot fer ara, però aviat serà força més difícil. Per raons de seguretat no es podrà fer quan estigui en marxa, a no ser que siguis escocès i el teu nom Desmond. I el sincrotró estarà en funcionament els 365 dies de l’any, 24 hores al dia. Passegem:

Per acabar, uns punts que em van resultar especialment interessants:

• Tant l’anell booster com el storage són en realitat polígons.
• La trajectòria dels electrons es controla mitjançant imants. Aquests són capaços de modificar la direcció del feix a cada aresta i de conformar-lo per tal que tingui la forma adequada. Les fòrmules que fan servir els físics són similars a les de l’òptica.
• L’alineament de tota l’estructura física (i les vibracions que pateixi) és un aspecte molt delicat. De tota manera els imants poden corregir fins a un cert punt el que des d’un punt de vista mecànic és impossible.
• Els sincrotrons es construeixen arreu del món en exemplar cooperació. Es reutilitzen els coneixements i cada nou sincrotró incorpora l’experiència dels anteriors.
• El sincrotró conté molta tecnologia desenvolupada in-house. És un projecte que deixarà un important pòsit de coneixement en el nostre ecosistema científic i tècnic.
• Els sistemes de control – especialment delicat ja que sincronitza elements que van quasi a la velocitat de la llum – és especialment complex. És molt sorprenent veure la quantitat de racks que l’hostatgen.
• L’ALBA és un sincrotró de tercera generació, però és capaç d’introduir d’intercalar nous paquets d’electrons en slots lliures té un feix col·limat i en conseqüència una emitància més baixa, innovació que fa que alguns el considerin de tercera generació i mitja.
• Sembla ser que l’ALBA serà dels darrers grans sincrotrons. La quarta generació probablement seran els acceleradors lineals (LINAC) Free Electron Laser (FEL).
• De tota manera sembla que el futur ens pot deparar sincrotrons molt més petits que podrien ser molt útils com a eines de diagnòstic als hospitals. Potser serem capaços de fer-los nosaltres amb tecnologia incubada a Cerdanyola.

Referències

Benach, J. i Sics, I., Adentrándonos en el átomo con el sincrotrón Alba
Blanch, S., Cryptosynchrotron
Clúster – divulgación científica, Sincrotron ALBA 2
Lostpedia, Desmond Hume.

Actualització del 2 de juny del 2010

He corregit un parell d’errades. La primera característica que fa que el sincrotró ALBA sigui considerat de 3.5G: que és que el feix és més col·limat. La segona és la tecnologia que definirà la quarta generació de sincrotrons: els Free Electron Laser.